Carla

La Carla es va operar d’estrabisme quan tenia dos anys i mig i, tot i ser tant petita, els seus pares estaven tranquils gràcies a la informació i al tracte rebuts a l’IMO. Els resultats van complir les expectatives: la nena va corregir els seus problemes de visió i, amb això, va començar a mostrar-se més segura i oberta.

La Carla tenia un comportament molt diferent al del seu germà bessó, l’Aleix. Els pares notaven que la petita es mostrava especialment insegura i retreta: “Sempre caminava agafada de la mà, no tenia ganes de córrer ni d’anar en patinet i a la llar d’infants sovint es quedava apartada”, expliquen. Ara, la Carla és una nena juganera, alegre i comunicativa, que entra saltant cada vegada que ve a l’IMO i que es diverteix revisant els ulls de la seva nina, igual que fa l’optometrista que la visita a ella. El canvi en el seu caràcter i desenvolupament estan lligats a la seva millora visual.

“Quan tenia dos anys i mig, ja vam notar que la Carla desviava la mirada i vam decidir portar-la a l’Institut per trobar una resposta”, comenta la Meritxell Camps. Segons la mare de la Carla, aquí els van donar un diagnòstic precís: d’una banda, tenia hipermetropia –que se li va corregir amb ulleres– i, de l’altra, un tipus d’estrabisme que, tot i que va millorar amb l’ús de la correcció òptica, requeria cirurgia. “La Dra. Ana Wert va ser molt clara i ens va dir que no perdéssim el temps; que si volíem ajudar la nostra filla era millor no retardar la intervenció. Així que ens vam deixar aconsellar, ja que volíem que la Carla comencés el parvulari (o l'”escola de grans”, com diu ella) amb capacitats plenes.”

A partir d’aquí, tot va ser molt ràpid i de seguida es va operar. La cirurgia d’estrabisme era quelcom desconegut per als seus pares, però estaven convençuts d’haver pres la decisió correcta: “Vam rebre molta informació per part de l’IMO i la doctora ens va explicar el procés pas per pas, de manera que sabíem exactament el que passaria.” Aquesta confiança també la van transmetre a la Carla, a qui els seus pares van explicar les coses com si fos un conte, i així van aconseguir que estigués calmada i que col·laborés en tot moment, des dels instants previs a la sala d’espera infantil, fins al postoperatori.

Sense temps per perdre

Després de l’operació –ambulatòria i sense necessitat d’entrar dins del globus ocular–, la nena no va sentir cap dolor, només una sensació de sorra als ulls. Les primeres hores van haver d’estar atents per evitar que se’ls toqués, però de seguida va superar la molèstia i l’endemà ja estava jugant al parc. La Carla no només va anar tornant al seu dia a dia, sinó que es va llançar a explorar i a descobrir el seu entorn, amb la curiositat i la vitalitat típica de l’edat. “La visió ja no era una limitació per a ella”, assegura satisfeta la Meritxell, qui afegeix que “com a mare, respires tranquil·la quan al col·legi la professora et diu que la teva filla participa amb els companys i s’hi relaciona, a diferència del que passava a l’escola bressol, i veus que ha deixat enrere la timidesa i les inseguretats.”

La Dra. Wert destaca que “quan se solucionen els problemes de visió a edats primerenques, és habitual que els nens confiïn més en si mateixos i, com a conseqüència, tinguin un caràcter més obert i desenvolupin les seves habilitats motores. De grans, la millora s’aprecia, sobretot, en el rendiment acadèmic.” Per aquest motiu són fonamentals les revisions oftalmològiques periòdiques en l’etapa de desenvolupament visual (que arriba fins als 8 anys) i, en opinió de la Meritxell, “tan aviat com es detecta el problema, cal actuar, ja que suposa un benefici enorme per al nen, tant per a la seva educació com per a la seva vida.”