Dra. Montserrat Gibert: “Sabia que volia dedicar-me a la cirurgia però en la meva època no hi havia gaires dones cirurgianes”

Amb motiu del Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència, repassem la trajectòria de la Dra. Montserrat Gibert, experta en Anestesiologia i Reanimació, de l’IMO Grup Miranza Barcelona. La seva història ens inspira per la passió que sent i transmet per la seva professió, ja palesa des dels seus inicis com a estudiant de medicina, en una època en la qual la presència de dones i homes a les aules encara era desigual.

Com van ser els seus inicis?

La meva promoció (1971-72) va ser la primera que va fer COU, com a curs preuniversitari. En aquell moment, érem 27 homes i 19 dones a classe, dels quals 8 vam estudiar medicina (6 homes i 2 dones). En el meu cas, em vaig matricular en Medicina, ala Universitat Autònoma de Barcelona, i hi vaig fer els dos primers anys de carrera.

Després de cursar el tercer any de carrera, a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, vaig continuar a l’Hospital del Mar. Allà vaig començar l’any 1975 i, en la meva promoció, érem 27 dones i 71 homes. Teníem molt bona sintonia i, a més, va coincidir amb un moment històric marcat per la transició i la vaga general de 1976.

Durant la carrera va tenir professors o professores que l’inspiressin?

Durant la carrera no vaig tenir professores, en aquells dies, el fet que hi hagués més homes docents estava bastant normalitzat. Ells em van inspirar i van despertar en mi un especial interès per la cirurgia, recordo amb especial afecte el Dr. Lino Torre (cirurgià general), el Dr. Drobnik (mèdic internista) i el Dr. Molins, que va muntar el Departament d’urgències de l’Hospital del Mar. Tenia clar que m’agradava l’acció que s’experimentava a l’àrea quirúrgica, per a mi és molt especial. Per això, quan vaig acabar la carrera vaig allargar un any més la meva estada a l’hospital i vaig assistir el Dr. de la Coste (otorrinolaringòleg)al quiròfan.

Pel que comenta, estava predestinada al quiròfan…

Sabia que volia dedicar-me a la cirurgia, però per a una dona, en aquells dies, no era gaire habitual ser cirurgiana i vaig pensar que no tindria gaires oportunitats o que no podria créixer professionalment tant com volia.

Per això, el 1979, em vaig formar en anestesiologia a l’Hospital Clínic, per estar lligada a l’àrea quirúrgica. En l’època, l’especialitat encara no havia incorporat la part de reanimació.

A mitjan 1980 vaig completar la meva formació especialitzant-me també en reanimació, a l’Hospital de l’Esperança, i em vaig interessar especialment pel seguiment postoperatori del pacient, el nivell de dolor, etc.

Quan va començar a exercir d’anestesiòloga?

El 1980 vaig començar a treballar a la Clínica Quirón, on vaig conèixer qui acabaria sent un dels meus companys del Departament d’Anestesiologia de l’IMO, el Dr. Joaquim Mestre. Ell em va inspirar especialment i vaig poder aprendre de la seva pràctica diària i també personalment. És una persona molt tranquil·la que et fa sentir còmoda quan treballes amb ell.

Els anys següents vaig continuar vinculada a Quirón i vaig assistir metges en molts tipus de cirurgies.

Expliqui’ns alguna anècdota…

Durant les guàrdies, les metgesses no podíem dormir als boxs amb els “metges homes” perquè consideraven que havíem d’estar separats. Ens enviaven a les sales de llevadores. En aquests detalls es notava el biaix entre homes i dones, tot i que des del punt de vista professional no vaig tenir mai problemes.

Com va començar a col·laborar amb l’IMO?

El 1989 vaig conèixer un jove equip de cirurgians oftalmològics, els quals venien a operar a Quirón des del Centre de Retina i Vitri, precursor de l’IMO: els doctors Borja Corcóstegui, José L. Güell, Carlos Mateo, José García-Arumí i Alfredo Adán, com també la Dra. Isabel Nieto. Per a alguns anestesiòlegs l’oftalmologia era una especialitat una mica monòtona, en comparació amb d’altres que requereixen una mica més d’acció i a mi no em va importar col·laborar amb ells, tot i que al principi no m’apassionava especialment.

Què va fer que li “piqués el cuc”?

Quan vaig començar amb ells vaig veure cirurgies que en aquell moment eren totalment “psicodèliques”, em van impactar especialment per les tècniques que duien a terme i ens vam entendre de meravella.

A més, sempre em vaig sentir molt integrada a l’equip. Per mi és principal estar pendent de la feina: això significa que el malalt és el més important, però també cal tenir molta empatia amb el cirurgià.

Com va ser el salt a l’IMO?

El 1995 es va inaugurar la primera seu de l’IMO, em van preguntar si volia formar part del nou projecte i m’hi vaig sumar.

Per mi va ser especialment gratificant, no solament perquèla nova etapafos il·lusionant, sinó perquè vam ser dels primers a aplicar anestesia local i sedació i a fer cirurgies ambulatòries en oftalmologia, ja que fins llavors eren intervencions que requerien ingressos hospitalaris i anestèsia general, molt més incòmodes i amb més risc per al pacient.

Un bon anestesiòleg ha de…

1. Gaudir de la feina

2. Ser empàtic amb el pacient i el cirurgià

3. Tenir sang freda i controlar els nervis, atès que la vida del pacient és a les seves mans.

Un consell per a les pròximes generacions d’anestesiòlegs

“Que sentin passió pel que fan i, per damunt de tot, que els agradi i que gaudeixin de la professió”.

Els seus companys diuen…