Com es diagnostica el glaucoma

La detecció i tractament precoç del glaucoma i la hipertensió ocular, per mitjà de revisions oculars, és essencial per prevenir danys irreversibles en el nervi òptic i la visió del pacient.

A continuació, t’expliquem quins exàmens oculars o proves oftalmològiques es fan més sovint als pacients amb glaucoma, ja sigui per al diagnòstic de la malaltia o en controls periòdics de seguiment.

Quines proves o exàmens es fan?

Segons el cas que presenta el pacient, l’oftalmòleg requereix fer-li proves o prendre mesures. Les més habituals en la consulta de glaucoma són les següents:

Tonometria

La tonometria permet conèixer la pressió intraocular i saber si és normal o està alterada. En aquest sentit, és especialment útil per determinar si hi ha hipertensió ocular, principal factor de risc de desenvolupar glaucoma.

• Per evitar molèsties o incomoditat al pacient, aquesta prova es duu a terme després d’aplicar un col·liri anestèsic a l’ull.
• Per prendre aquesta mesura, es fa servir un instrument anomenat tonòmetre que, per exemple, pot estar integrat en la làmpada de fenedura que fa servir l’oftalmòleg per l’exploració (Goldmann) o que, també, pot ser manual (ICare).

Malgrat que la pressió ocular pot variar segons el pacient i l’instrument que s’utilitza per prendre la mesura, es considera que el rang normal se situa entre els 12 i els 21 mmHg.

Oftalmoscòpia

És l’examen que fa l’oftalmòleg per explorar el nervi òptic (color i forma). Permet saber si hi ha danys en aquesta estructura ocular degudes al glaucoma.

Per dur a terme l’examen, generalment, es fa servir una làmpada de fenedura i pot ser necessari dilatar la pupil·la amb col·liris. Així mateix, si hi ha sospita de glaucoma, és possible que l’oftalmòleg demani proves complementàries, com ara una tomografia de coherència òptica (OCT) o una campimetria (també anomenadacamp visual o perimetria).

Campimetria (camp visual)

Aquesta prova diagnòstica ocular permet mesurar la zona en què el pacient pot veure objectes fixant la mirada en un punt central. Això permet saber quina amplitud de visió lateral o perifèrica posseeix.

Es tracta d’una de les proves més freqüents en pacients amb glaucoma o sospita de patir aquesta malaltia.

Coneix més detalls sobre aquesta prova aquí.

Gonioscòpia

Aquesta prova la sol dur a termel’oftalmòleg durant l’examen ocular.

Per fer-la es col·loca una lent en contacte amb la còrnia que té uns miralls els quals  mostren si l’angle entre l’iris i la còrnia té alteracions, com ara:

• Un bloqueig
• Si és obert (pacients amb glaucoma d’angle obert)
• Si és tancat o és molt estret (pacients amb glaucoma d’angle tancat)

Paquimetria

La paquimetria mesura el gruix de la còrnia.

És especialment important per diagnosticar el glaucoma, ja que el gruix corneal pot modificar la mesura de la pressió intraocular. Per exemple, els pacients amb còrnies més gruixudes poden presentar pressions oculars “falsament” elevades, sense que això impliqui que el pacient tingui la malaltia.

Coneix més detalls sobre aquesta prova aquí.

OCT- Tomografia de Coherència Òptica i Angio-OCT

Aquestes proves permeten “escanejar” les estructures de les zones anterior i posterior de l’ull. Així, l’oftalmòleg pot visualitzar amb gran precisió les capes que componen cada part de l’ull.

L’OCT de nervi òptic és especialment important per al diagnòstic i seguiment dels pacients amb glaucoma, ja que ajuda a detectar-lo o descartar que el pacient el pateixi.

Més informació:

• Angio-OCT
• Tomografia de Coherència Òptica (OCT) anterior
• Tomografia de Coherència Òptica (OCT) posterior

Retinografia del nervi òptic i de la capa de fibres nervioses de la retina

Aquesta fotografia conté una captura d’imatge en alta resolució, que permet determinar si hi ha dany glaucomatós.

Per a més informació, fes clic aquí.

Per què a vegades és necessari fer diverses proves?

Un correcte diagnòstic del glaucoma requereix, a vegades, diverses proves diagnòstiques, ja que d’això depèn que l’oftalmòleg pugui proposar l’abordatge terapèutic més indicat per al cas de cada pacient, ja sigui en el moment del diagnòstic o durant la rutina de revisions periòdiques i valorar l’evolució de la malaltia.