Autofluorescència

DEMANA VISITA DEMANA VÍDEOCONSULTA

Rapidesa: al voltant

minuts

Visualització de

200°

de la retina amb camp ampli

Atenció a

capa molt específica: l’EPR

Què és l’autofluorescència?

L’autofluorescència és una tècnica que permet visualitzar amb alt grau de detall els canvis metabòlics que es produeixen en l’epiteli pigmentari de la retina (EPR), una capa fonamental per a la bona salut de les cèl·lules fotoreceptores.

La informació aportada per aquesta prova ajuda l’oftalmòleg a estudiar l’origen i l’evolució de determinades patologies retinals per fer-ne un diagnòstic més precís i per seleccionar el tractament més indicat en cada cas.

En què consisteix?

L’autofluorescència aprofita les propietats fluorescents d’un indicador metabòlic anomenat lipofuscina, que està present en el fons ocular com a resultat de l’estimulació lumínica dels pigments cel·lulars de l’epiteli pigmentari de la retina.

Gràcies al desenvolupament de les tecnologies de diagnòstic per la imatge, l’estudi dels patrons d’acumulació de la lipofuscina pot fer-se de forma no invasiva per al pacient i visualitzar-ne in vivo els dipòsits, ja que un augment o un descens en determinades zones és el reflex d’alteracions patològiques.

Per assolir fins i tot les àrees més perifèriques són de gran utilitat els sistemes de camp ampli, que requereixen una única captura d’imatge per visualitzar 200° de la retina (davant dels 30-45° de camp central).

Com es fa?

Aquesta prova es fa en uns 5 minuts. Per dur-la a terme cal dilatar prèviament la pupil·la amb gotes (col·liris midriàtics) que fan efecte al cap d’uns 15 minuts. Com a conseqüència de l’augment del diàmetre pupil·lar, el pacient experimenta visió borrosa i enlluernament, símptomes que desapareixen passades unes hores.

En quins casos s'utilitza?

L’autofluorescència està indicada per a pacients amb patologies de la retina que afecten l’epiteli pigmentari, entre les quals les distròfies retinals i la DMAE són les principals, a més de la toxicitat medicamentosa, l’uveïtis posterior o alguns tumors intraoculars, entre d’altres.

Aquesta tècnica és especialment útil en pèrdues d’agudesa visual que ocorren de manera inexplicable i en les distròfies hereditàries de la retina, com ara la retinosi pigmentària o la malaltia de Stargardt. S’ha vist que els processos involucrats es relacionen amb alteracions en aquesta capa, cosa que pot ajudar a identificar el tipus concret de distròfia i orientar el consell genètic.