César Francisco González

Diferents problemes retinals i un glaucoma han compromès en diverses ocasions la visió d’en César, qui assegura haver posat els seus ulls “en les millors mans” per superar les adversitats d’aquest procés i ser capaç de desenvolupar-se amb autonomia.

“Jo sóc metge però, com diu el refrany, a casa del ferrer, ganivet de fusta”, confessa en César Francisco González. No va ser sinó arran d’una taca que li va aparèixer a l’ull dret durant unes vacances que aquest pacient va acudir als seus companys del Servei d’Oftalmologia de l’Hospital Militar de Saragossa i va descobrir que tenia la retina en molt mal estat: “Em van diagnosticar una retinopatia diabètica en fase avançada i severa, encara que fins aquell moment desconeixia que tingués el sucre pels núvols (cosa que m’havia provocat el dany) i que fos diabètic.”

A partir d’aleshores, va començar a portar un control de la malaltia i va seguir el tractament que li van indicar (amb injeccions intraoculars, làser, etc.). Passats uns dos anys, va decidir que seria interessant tenir una segona opinió d’un especialista i els seus oftalmòlegs de Saragossa van coincidir amb ell i li van recomanar qui consideraven “el millor retinòleg a Espanya”: el Dr. Borja Corcóstegui. Com explica en César, “vaig anar a Barcelona a veure’l però, de camí, mentre anava conduint en el cotxe, vaig notar alguna cosa estranya a l’ull esquerre, com una gota de tinta en un got d’aigua difuminant-se, fins que em vaig quedar sense visió. En la meva primera visita a l’IMO el Dr. Corcóstegui em va confirmar que es tractava d’una hemorràgia vítria i que l’única opció era la cirurgia, que duria a terme ell mateix i que havia de practicar com més aviat millor. L’endemà em va operar”.

Tot va seguir el seu curs i en César va continuar amb els controls periòdics fins que un dia, a casa, va començar a sentir un dolor insuportable i molt intens a l’ull dret. Quan va anar a veure els seus col·legues oftalmòlegs de Saragossa li van detectar una pressió intraocular de 70 mmHg (més del triple del normal) i, davant d’aquest atac de glaucoma agut, li van aconsellar dirigir-se a Barcelona. Allà el va atendre la Dra. Elena Arrondo, especialista en aquesta patologia, que després d’abaixar-li la pressió intraocular amb gotes li va dir que requeria una intervenció quirúrgica.

Per això, en César va haver de passar prèviament per quiròfan amb el Dr. Corcóstegui, qui li va realitzar un panfotocoagulació per eliminar els neovasos i preparar la retina, que tenia molt delicada, de cara a la cirurgia, i en menys d’una setmana, li van implantar una vàlvula per al glaucoma que el va ajudar a estabilitzar l’avenç de la malaltia. Amb el glaucoma sota control, en els següents mesos la retina li va tornar a donar problemes: “El Dr. Corcóstegui em va diagnosticar una membrana epiretinal macular, que vaig decidir que m’operés per guanyar qualitat visual, i al cap de poc temps vaig tenir una altra hemorràgia vítria, en aquesta ocasió a l’ull dret, que va requerir una nova vitrectomia.”

Segons en César, “van ser moltes complicacions en poc més de mig any, un procés difícil de suportar en un moment en què jo tenia 58 anys i estava al cim de la meva carrera professional, alhora que albirava amb il·lusió les perspectives d’una jubilació activa dedicada a les meves aficions (els viatges, l’entomologia…). De sobte tot es va truncar i tinc clar que, si no hagués estat pel Dr. Corcóstegui i la Dra. Arrondo, “els meus déus”, avui aniria amb bastó. Gràcies a ells puc desenvolupar-me amb autonomia (vaig a comprar, agafo el bus, etc.), tot i portar una vida més pausada, i els estic molt agraït. Sempre he valorat la meva visió, els meus ulls són els meus ulls, i per això mai he dubtat a fer el que fes falta i posar-los en les millors mans. En aquest sentit, a l’IMO no només m’han donat un tracte excel·lent sinó, sobretot, confiança”.