Enrique Rubio

Fer-se un control ocular anual que medeixi la pressió intraocular, sobretot a partir dels 40 anys, és el missatge preventiu que donen els oftalmòlegs i també l’Enrique, un pacient que valora especialment la visió i la qualitat de vida que això li ha permès mantenir.

El glaucoma és una malaltia que danya progressivament el nervi òptic i, tot i que no té marxa enrere, sí que es pot frenar per evitar que vagi minvant cada vegada més la visió. Així ho demostra el cas d’Enrique Rubio, un pacient que, en més de 10 anys de “convivència” amb la malaltia, conserva pràcticament intacte el camp visual.

Aquest èxit ha estat possible gràcies a la implicació de l’Enrique en la cura de la seva salut ocular, perquè ha aplicat la meticulositat i el rigor que té com a enginyer per complir amb el calendari de revisions i amb les pautes de tractament per aquesta patologia crònica. Una constància que bé li ha valgut la pena i li ha permès minimitzar l’impacte potencial del glaucoma en la vida quotidiana. “Sé que el tinc, però no ho noto“, afirma. I això que per a alguns podria ser una arma de doble tall i causar una reacció tardana –quan la malaltia ja és greu i els símptomes són evidents i irreversibles–, per a ell és un esperó que el fa estar especialment atent i anticipar-se al dany del glaucoma.

Un pas per davant del glaucoma

A l’Enrique li van diagnosticar la malaltia de forma precoç arran d’una revisió mèdica laboral rutinària, en la qual va presentar pressió intraocular elevada. Per controlar-la, va començar un tractament amb col·liris, que va mantenir fins que un pic d’hipertensió ocular cinc anys després (amb valors el doble del normal) va requerir prendre noves mesures.

Malgrat que li van recomanar un tractament amb làser (iridotomia), l’Enrique es va informar i va optar per demanar una segona opinió a l’IMO. Mirant enrere, no pot estar més satisfet d’aquesta decisió que el va dur a posar-se en mans dels especialistes de l’Institut: “Em va permetre evitar un tractament que no hauria estat beneficiós en el meu cas i, així, prendre el rumb terapèutic adequat sense perdre temps”.

Com adverteix la Dra. Elena Arrondo, “els nivells molt alts de pressió intraocular són més perillosos, ja que danyen el nervi òptic de manera més ràpida”. La conseqüència en el cas de l’Enrique va ser una petita pèrdua de camp visual que, afortunadament, va poder aturar-se abans que anés a més. Segons l’Enrique, “em van fer una ‘teràpia de xoc’ amb fàrmacs i les xifres de pressió intraocular van tornar a ser acceptables”.

La pressió intraocular, estabilitzada

Per garantir l’estabilitat de la patologia, el següent pas, mesos després, va ser dur a terme una cirurgia. “Vam optar per l’esclerectomia profunda no perforant, que aconsegueix una gran eficàcia amb menys risc de complicacions respecte d’altres tècniques”, explica la Dra. Arrondo.

Després de la intervenció, ja fa una dècada, l’oftalmòloga de l’IMO ha continuat fent un seguiment exhaustiu del pacient, cosa que ha corroborat que la hipertensió ocular no s’ha disparat i que el glaucoma, per tant, no ha evolucionat. D’aquesta manera, l’Enrique manté una molt bona funció visual i la seva qualitat de vida no es veu afectada, conscient que “només tenim dos ulls i cal fer tot el possible per tenir-ne cura”.