Jon Santacana

Jon Santacana va descobrir a la seva infantesa que patia la malaltia de Stargardt, cosa que, en certa forma, li ha servit de motivació per convertir-se en un referent de l’esquí paralímpic espanyol. Explica la seva experiència en una de les seves visites a l’IMO, on està pendent de nous avenços per corregir aquesta deficiència visual.

“No sé si ho puc aconseguir, però sí que ho puc intentar”. Aquest és el lema vital de Jon Santacana, un dels grans abanderats de l’esport paralímpic a Espanya. Va descobrir als 8 anys que patia la malaltia de Stargardt a través del seu doctor, un catedràtic de Bilbao, que li va aconsellar que confiés en els especialistes d’IMO. “Em va dir que eren els més informats en aquesta malaltia”. A les seves visites al centre, va trobar el que buscava: professionals experts en salut ocular i, sobretot, una actualització constant en els últims avenços de la seva patologia. Encara que no té tractament, el laboratori de biologia molecular de l’IMO, ofereix un diagnòstic genètic i investiga per desenvolupar teràpies genètiques i cel·lulars.

En Jon pateix una varietat d’aquesta patologia, una distròfia de la retina que encara no té tractament i que s’acostuma a manifestar a les primeres dècades de vida. “És una malaltia hereditària, produïda per un gen que funciona malament en l’àmbit de la retina, i això fa que la seva part central, la màcula, es vagi deteriorant a poc a poc”, explica el Dr. Rafael Navarro, expert del Departament de Retina i Vitri de l’IMO. Així i tot, aquest problema visual no l’ha impedit convertir-se, juntament amb el seu inseparable amic i guia Miguel Galindo, en un dels esquiadors de més èxit dels darrers anys. “Aquest problema a la visió també m’ha ajudat a tenir una personalitat més lluitadora i constant, a buscar sempre reptes i formes de superar-me”, afirma en Jon.

Esquiar amb un 5% d’agudesa visual

Els especialistes de l’IMO creuen que l’esport pot ser un al·licient més per prevenir i intentar desenvolupar al màxim el potencial de les persones. En aquest sentit, l’expèriencia del Dr. Navarro indica que “els pacients que tenen problemes de visió hereditaris, sobretot a la infància o l’adolescència, generalment orienten les seves aficions a cobrir un tipus de deficiència visual que, d’una altra forma, els impediria fer els esports que ells volen”.

En l’actualitat, en Jon competeix en esquí alpí, a la modalitat de deficiència visual classificada com a tipus B2. Fins ara, ha aconseguit 9 medalles en els Jocs Paralímpics d’Hivern i 17 als campionats mundials, èxits que no podria haver aconseguit sense una dedicació constant, perquè esquiar a 120 quilòmetres per hora amb una agudesa visual del 5%, “té alguna cosa que enganxa, pel que fa a adrenalina i sensacions”.  En tot cas, assumeix que la seva carrera professional s’acaba i el balanç no pot ser més positiu: “He arribat a aconseguir resultats que ni jo mateix em podia imaginar. Puc estar molt satisfet de tot el que he fet; no ha estat un lliurament en va, sinó que l’esport m’ha ajudat moltíssim”.