José María Amich

Arbres blaus, pantalons verd lloro i dilemes tecnològics per a un daltònic. En José María ha après a conviure amb naturalitat amb aquesta alteració en la percepció dels colors i s’ha adaptat a les dificultats, confusions o petits problemes que provoca en la seva vida quotidiana.

En José María Amich és daltònic per herència, ja que la seva mare era portadora d’aquesta disfunció. No es tracta de l’únic fome de la família afectat i, malgrat que els seus fills no pateixen daltonisme, si hagués tingut una filla aquesta també hauria pogut transmetre’l, de manera que algun dels seus possibles futurs néts hauria continuat aquesta “tradició famíliar”. Sense perdre el sentit de l’humor, en José María ens explica com és la vida d’un daltònic i amb quines dificultats es troba al seu dia a dia per aquesta disfunció que, en el seu cas, fa que el verd i el vermell es dilueixin com a grisos o marrons i que no distingeixi entre el blau i el lila:

“Tot i que segons tots els tests de color sóc daltònic profund, no és un handicap que visqui amb angoixa. L’edat i el costum m’han ajudat a portar-ho amb naturalitat i sense complexos. Només he tingut dos o tres problemes a la vida per no distingir certs colors. Un va ser relacionat amb la meva activitat professional, ja que sóc fabricant tèxtil. Sempre m’he espavilat per evitar situacions compromeses relacionades amb el color de les peces amb què he treballat, però una vegada un client “em va enxampar” i vaig passar-les una mica magres… Un altre moment que vaig viure amb angoixa va ser a l’adolescència, quan vaig aparèixer al col•legi amb uns pantalons nous de color beix… Bé, jo els havia comprats com a beix, però en realitat eren verd lloro… Vaig ser la riota dels meus companys. Només arribar a casa vaig llençar els pantalons a la brossa… Quan era més petit els professors em van esbroncar més d’una vegada per pintar els arbres de color blau. Jo veia molts dels llapis del mateix color… Els meus pares em van fer proves de color i van avisar el col•legi del meu problema… A partir d’aleshores es van acabar els renys per aquest tema”.

A banda d’això, en José María té un munt de petites anècdotes, tot i que no li són una preocupació, com aterrar a casa amb un parell de pijames “blaus” per als seus fills (que en realitat eren liles) o fer transbordaments equivocats a les línies del metro, que es regeixen per colors. L’oci i el turisme en família són un altre punt “conflictiu”, comenta. “Quan tenim davant un paisatge primaveral i la meva dona o els meus fills diuen “Què bonic!”, em toca una mica el nas no poder apreciar el contrast de colors de la natura, igual que no poder percebre certs detalls dels quadres quan visitem museus… Però sempre he viscut veient-hi diferent i ho assumeixo sense fer-m’hi gaire mala sang.

Un altre àmbit en què li afecta és la conducció, ja que no distingeix entre el vermell i el verd dels semàfors. Tanmateix, no és un problema real perquè, segons explica, sap que quan s’encén la llum de dalt m’ha d’aturar i que quan és la de baix pot arrencar. La cosa es complica una miqueta de nit, perquè té més dificultats per distingir els llums d’un semàfor verd dels dels fanals. Per tant, el seu truc és “conduir amb molta més cura”. Finalment, conclou que potser la cosa més feixuga per a la vida quotidiana són els llums d’encendre i d’apagar dels aparells tecnològics: “Sóc incapaç de discernir-los als carregadors de bateria, als ordinadors, al televisor, als reproductors de DVD… Crec que facilitarien molt la vida als daltònics si canviessin aquests codis de colors per uns altres de no tan problemàtics, com el groc, o si fessin servir símbols no cromàtics… És que justament el vermell i el verd són colors que molts daltònics no distingim!”