Olga Aguilar

La centenària Olga Aguilar acudeix fidelment a la revisió anual a l’IMO per controlar l’evolució d’una patologia que no ha minvat les seves ganes de veure-hi ni de viure malgrat les dificultats.

Olga Aguilar va fer 102 anys el 24 de gener de 2013. Filla de Puigcerdà i reconeguda com la persona més longeva nascuda a la vila, també és una de les pacients més fidels de l’IMO, on des de fa 12 anys la visita el Dr. Carlos Mateo, qui no només és el seu oftalmòleg sinó també el seu amic. Tal com ella mateixa ens confessa, l’especialista en retina de l’IMO és la persona que li ha donat esperança tot aquest temps i li ha fet entendre que els problemes visuals, com tot en aquesta vida, també poden tenir solució i no han d’emboirar altres aspectes de la vida.

Quan fa més de 10 anys li van diagnosticar DMAE (degeneració macular associada a l’edat), patologia ocular que provoca la pèrdua progressiva de la visió central, Olga va fer signar al Dr. Carlos Mateo un paper que recollís per escrit el que li havia assegurat de paraula, atesa la importància que sempre havia tingut per a ella la visió per la seva feina de modista: “Olga, vostè hi veurà sempre, mai no perdrà del tot la visió.” Avui, a la revisió anual amb el doctor, ella li ha donat la raó perquè, malgrat les dificultats d’apreciar els detalls i de veure-hi amb excés o amb manca de llum, la seva malaltia ocular s’ha estabilitzat després d’anys d’evolució i, tal com ha reconegut, “ara que et tinc al davant asseguda mentre xerrem em resulta molt complicat poder-te reconèixer els trets, però puc intuir el teu rostre, els ulls, el somriure”. És cert que des de fa set anys l’Olga ja no pot llegir el diari o veure la televisió, entreteniments que ha substituït per la ràdio i que ha après a compensar apreciant els petits detalls d’una altra manera, mirant-ho tot, mai millor dit, amb uns ulls carregats d’optimisme. De fet, el seu secret per haver viscut tants anys i haver-ho fet, a més, amb qualitat de vida, no és altre que la voluntat de sortir-se’n, de “continuar vivint la vida malgrat els obstacles”.

En definitiva, es tracta d’un esperit fort que, afortunadament, també s’ha vist acompanyat d’un cos resistent que no ha necessitat pastilles ni metges, tret de l’oftalmòleg: “puc passejar, raonar, escoltar…”. La dificultat a veure-hi, ben tractada gràcies a l’atenció de l’IMO i a la determinació de l’Olga, no ha estat impediment perquè hagi pogut conservar el dia a dia que l’omple. Per a ella, la satisfacció més gran és tenir al costat el seu fill Enric, que s’ha convertit en el millor company de viatges. I és que, encara que sembli mentida, amb 102 anys el que menys li agrada és quedar-se a casa. Per això, cada dia a les 8 del matí el seu fill la ve a buscar i a les 9 ja són al carrer, fins que a les 6 de la tarda tornen després d’un llarg però gratificant dia de feina.

Música clàssica i futbol

L’Olga, fent broma, es defineix com “la secretària que no cobra de l’Enric”, que és venedor de materials industrials i té l’inestimable suport de la seva mare per visitar els clients. Junts fan més de 5.000 km al mes per tota Catalunya i, tanmateix, encara troben temps per gaudir cada cap de setmana dels concerts de l’Auditori i dels partits del Barça. Resulta inevitable preguntar-se com és que, a la seva edat, l’Olga continua aguantant aquest ritme. La resposta, la té clara: “El que jo vull és distreure’m, conversar amb la gent i veure llocs diferents”, sense renunciar a petits vicis com la Coca-Cola i el cafè, que amb una alimentació adequada li donen l’energia necessària. Admirablement incombustible, l’Olga va celebrar els 102 anys cada dia de la setmana del seu aniversari amb un dinar en companyia del seus familiars i de persones properes a ella. I entre celebració i celebració, l’Olga va fer una paradeta a l’IMO per assistir a la cita anual amb el Dr. Carlos Mateo i compartir amb nosaltres la seva experiència, la trajectòria de tot un pas per la vida on ni la DMAE ni els anys han aconseguit desdibuixar-li la visió jovial del món. L’Olga, amb més d’un centenar d’anys al darrere, no només continua tenint ganes de veure-hi sinó també de viure.