Susana Mendoza

Motivació, temps i adaptació són les claus de la Susana per treure el màxim profit de la seva resta visual i, gràcies a les ajudes ofertes a l’Àrea de Baixa Visió de l’IMO, reprendre la seva vida i la seva passió per la pintura.

La Susana Mendoza va viatjar de Mèxic a Barcelona per veure la seva germana, qui li va recomanar aprofitar l’ocasió per visitar-se a l’IMO. Ella va acceptar, malgrat que, després d’haver patit una lesió cerebral i d’haver anat millorant progressivament, creia que tenia un grau correcte de visió. No obstant això, després de fer la consulta amb la Dra. Cecilia Salinas (Departament de Retina i Vitri) i de sotmetre’s a proves de campimetria i de microperimetria, va ser derivada a l’Àrea de Baixa Visió, ja que a més de tenir l’agudesa visual afectada, es va comprovar que havia perdut la meitat del camp visual.

Segons confessa, “va ser un cop”, però conèixer aquesta limitació la va ajudar a entendre les seves circumstàncies i a explicar per què no percebia les cares de la gent quan caminava. I, sobretot, la va fer ser conscient de tot el potencial de millora que tenia per davant: “Vull recuperar la meva visió”, es va dir, tenint clar que, si bé no passaria d’un dia per l’altre, no podia conformar-s’hi i deixar-se vèncer.

Segons l’opinió de Carol Camino, coordinadora de l’Àrea de Baixa Visió de l’Institut, “la motivació del pacient és fonamental” i, en el cas de la Susana, aquest era un important ingredient a favor de l’èxit. Així que es van posar mans a l’obra per detectar les seves necessitats i adaptar ajudes visuals (ulleres amb prismes, telescopi, telemicroscopi, filtres selectius…) que li permetessin dur a terme diverses activitats quotidianes i desenvolupar-se a vàries distàncies. Per exemple, “com a pintora, els seus requisits a l’hora de mirar el cavallet o de perfilar detalls són diferents”, apunta l’especialista en baixa visió.

Tornar a posar color

Precisament en l’exercici de la seva professió, la Susana ha aconseguit anar plasmant la seva millora. Com destaca, “des de l’inici sabia que el meu nivell d’exigència no podia ser el mateix que abans de la lesió i que per progressar havia d’aprendre a espavilar-me amb el que tenia. Per això em posava música i deixava ballar el pinzell sobre el llenç, sense preocupar-me de quin seria el resultat”. D’aquesta manera, va començar practicant amb simples dibuixos, després va experimentar amb el geometrisme i, a poc a poc, es va anar retrobant amb el seu estil realista. Ara, amb les ajudes proporcionades, es desenvolupa amb més rapidesa i comprèn millor què està pintant, encara que determinar el gruix de cada pinzell per escollir el més adequat o veure si està carregat de pintura segueix sent un repte per a ella.

Per a la Susana, que es mostra molt satisfeta amb els canvis que s’han anat produint, “tot és qüestió de temps i d’adaptació”. Per la seva banda, Carol Camino recorda què li va dir el primer dia: “Dependrà de tu i de la teva implicació. Perquè les ajudes funcionin és indispensable aprendre a utilitzar-les i això requereix un treball dur i constant”, que en el cas de la Susana ha inclòs, a més de les sessions a la consulta, exercicis de teràpia visual a casa per entrenar la motricitat ocular, els moviments sacàdics que fan els ulls en llegir i els seguiments.

Amb obstinació i confiança, la Susana segueix avançant en aquest procés de rehabilitació visual que afronta amb gran compromís i esperança i que li ha permès sortir de la foscor per tornar a posar color no només als seus quadres, sinó també a la seva vida.