Vicente Calvo

La por a la visió doble frenava en Vicente a l’hora d’operar-se de la desviació ocular que patia des que era un nen, un problema que cada vegada tenia més impacte en el seu dia a dia i que, un cop solucionat, va millorar les seves relacions socials i certes activitats, com la conducció.

Vicente Calvo ha conviscut durant molts anys amb l’estrabisme, sense pensar que aquest problema pogués tenir solució fins que va anar a l’IMO. Motivat per una revisió rutinària a l’Institut, va descobrir que la desviació ocular que patia des de nen es podia corregir quirúrgicament amb èxit, cosa que li va obrir una nova perspectiva. No obstant això, i malgrat la confiança i seguretat que li van transmetre els especialistes del centre, va necessitar temps per prendre la decisió de sotmetre’s a la cirurgia de l’estrabisme, cosa habitual en molts pacients segons la Dra. Ana Wert. L’especialista destaca que “la idea que l’estrabisme no és operable en adults està molt estesa, tot i que la realitat és que aquesta patologia no té edat i pot intervenir-se en el moment idoni per a cada pacient“.

Després de comprovar els resultats en primera persona, en Vicente lamenta no haver-ho fet quan tenia 30 anys en comptes de 50, ja que, segons confessa, “he passat dècades constantment pendent de forçar la vista per no semblar ‘guenyo’ i moltes vegades em passava sense poder controlar-ho ni adonar-me’n”.

La visió doble, un temor que queda enrere

El que frenava a en Vicente a posar fi a aquesta preocupació, que va arribar a ser un handicap social per a ell, era la por a entrar a quiròfan i sortir-ne amb visió doble, com havia sentit en diverses ocasions abans de visitar-se a l’IMO.

La Dra. Wert explica que “és comuna la falsa creença que si una persona que torça els ulls no hi veu doble, quan s’operi i recuperi la correcta alineació de la mirada sí que ho farà”. No obstant això, l’oftalmòloga ho desmenteix completament: els adults amb estrabisme des de la infància no experimenten diplopia (visió doble) i tampoc en tindran després de la intervenció. “Per evitar la superposició d’imatges, els nens amb desviació ocular desenvolupen el que es coneix com a supressió, una capacitat que segueixen conservant quan creixen. Per tant, és molt infreqüent (menys de l’1% dels casos) que després de la cirurgia de l’estrabisme quan són grans tinguin aquest problema”, aclareix.

De totes maneres, afegeix que “a l’IMO es fa una exploració preoperatòria molt exhaustiva que permet reduir al màxim el risc, de manera que podem calcular amb precisió el grau de correcció quirúrgica necessari, sobretot en els casos en què hi ha l’ínfima possibilitat de visió doble”.

Així mateix, quan l’estrabisme apareix en edat adulta, en general sí que va associat a diplopia i, precisament, l’operació s’utilitza per corregir aquesta alteració.

Autoestima i relacions socials

Amb les garanties que li va oferir l’especialista de l’IMO i amb els ànims que li van donar les seves filles, a més del desig mateix de millorar les seves relacions i activitats quotidianes, en Vicente es va atrevir a fer el pas. Després de la intervenció, assegura que la seva qualitat de vida va fer un gir i, per exemple, la seva incomoditat en reunions o entrevistes va desaparèixer per complet.

Coincidint amb l’experiència d’en Vicente, la Dra. Wert explica que “la millora de l’autoestima i el benefici psicosocial dels pacients amb la cirurgia de l’estrabisme proporciona molta confiança en àmbits com el laboral, sobretot en treballs de cara al públic o que impliquen interacció amb diferents equips”.

Un altre punt en el qual el pacient va notar un canvi molt positiu va ser la conducció: l’estrabisme és una malaltia dinàmica que va en augment i, per això, en Vicente explica que “cada vegada tenia més dificultats per agafar el cotxe de nit, ja que a causa de la desviació ocular els llums i les imatges se’m creuaven i això m’impedia moure’m amb seguretat”.